| Summary: | D'ençà que va començar el segle xxi, el cinema expandit, un concepte pensat per a abraçar diverses pràctiques cinematogràfiques des de mitjan dècada del 1960 fins a mitjan dècada del 1970 -projeccions multipantalla, performances registrades en cinema i vídeo, esdeveniments amb projeccions en directe, instal·lacions, entorns on es combinen diferents mitjans o cinema electrònic o informàtic-, ha rebut una atenció creixent tant per part de les institucions que elaboren discursos i exposicions dedicades a l'art dels nous mitjans com per part de museus que donen suport a l'escena de l'art contemporani majoritari i la desenvolupen. Encara que ja és habitual que donin un nou enfocament d'aquestes pràctiques, considerades durant molt temps heterogènies i per tant marginals en les històries del cinema i de l'art contemporani, els mons de l'art dels nous mitjans i de l'art contemporani majoritari semblen donar voltes molt a prop l'un de l'altre sense arribar a trobar-se, i això fa que s'acreixi l'escissió entre dues tendències del cinema expandit: el cinema d'avantguarda i les experimentacions cinematogràfiques impulsades per la tecnologia digital. Per a superar aquesta escissió, aquest article ofereix noves reflexions sobre les similituds que comparteixen aquestes dues tendències com a plantejament per a un discurs híbrid que revela l'ontologia impura i dinàmica del cinema i els enfocaments multidisciplinaris artístics que han qüestionat la idea d'especificitat del mitjà. El discurs que proposo per a justificar la commensurabilitat entre -i la intersecció de- les dues tendències al mateix temps que mantenen les seves diferències és el de la «interfície», basada en dos significats superposats. L'un entén la interfície com la deconstrucció i el reassemblatge de components materials, tècnics i estètics de mitjans o tecnologies de mitjans que abans es percebien separadament. L'altre entén la interfície com la hibridació d'allò que és humà i allò que és màquina per a investigar i incorporar la idea d'«espectador actiu», que qüestionava la subjectivitat de la seva experiència, marcada per l'aparell com a complex tecno-institucional-discursiu que determina els límits artístics, inclosos els del cinema. Per a legitimar el «discurs de les interfícies» aplicat a ambdues tendències del cinema expandit, compararé breument dos cineastes britànics d'avantguarda (Steve Farrer i Lis Rhodes) amb un parell d'artistes dels mitjans digitals (Simon Penny i Ryoji Ikeda) per a determinar com van explorar recursos concrets, com ara l'espai de projecció panoràmica i la projecció audiovisual sintètica, que conjuguen la interacció fenomenològica entre imatge i espectador.
|
|---|
